Em sorprenc. Tot sortint de casa amb quatre coses i els mateixos pantalons de sempre, li deia adéu a la mare. Marxo, ja tornaré. Vaig a retrobar-me, perquè sincerament, no sé qui sóc. Sabeu aquella sensació tan estranya de tenir tantes coses a fer, però no saps per on començar? Doncs sí, aquest sóc jo. Diuen que: “quien mucho abarca poco prieta”, i sincerament, cada cop estic més d’acord. Així, em disposava a agafar el cotxe, deixant durant quatre dies tot a un costat.
El món és molt gran! Ho vaig pensar mentre passava pel pont de Vallcarca i em dirigia costa amunt. Em sorprenia perquè inconscientment ja sabia la direcció. No entenc això. Tants llocs on anar a parar i jo ja ho tenia claríssim! El perquè, no tant... Sí.. Una mica estúpid. Potser són aquelles sensacions que et provoquen els llocs. Aquells que de ben petit has estat però no ets conscient. Però això passa en molts racons del món i el que et fa tirar cap aquí o cap allà és la sensació que més m’agrada, però la més perillosa. La sensació del sentiment que es cou lentament dins teu. Es pot sentir però no posar-li paraules.
No ho sé pas si parlar del lloc o del sentiment. Del que em faig creure o del que penso que hauria de fer. Del que pretenc o simplement el que vull. Però vaig acabar en un racó d’aquell preciós paisatge. Abastint tot el mar des de que sortia el sol fins la nit. I mentre un cassola d’aigua bullia, sonaven els primers acords d’aquells dies tan agradables. Es començava a sentir la màgia del moment...
Necessitava veure allò. Aquells carrers plens de gent, amb les típiques botigues de coses absurdes on sempre la gent es para i acaba comprant alguna cosa. Ma mare és una experta en fer això. Les façanes dels edificis del nucli, els empedrats, les pujades i les baixades, els bots, el mar, el castell... Era al·lucinant. Un contrast curiós. Estar evadit del món amb tu mateix i estar evadit del món però amb persones al teu voltant. Tant igual però tant diferent... M’agrada,
Recordo una tarda. Una tarda diferent. Caminava per aquells carrerons però amb una certa inquietud. No m’havia adonat fins aquell moment. El meu cap em feia pensar que estava tranquil però el bateig del meu cor no sentia el mateix. I allà estava. Vora la platja. Tot saludant-me amb aquell somriure tan tímid i sincer. El meu cap encara no havia reaccionat i ja van començar a sortir paraules de la meva boca, com qui no vol aturar una conversa, dient el primer que pot passar pel teu cervell per no deixar-ho en un simple “hola!!”.
Però uns minuts desprès seguia el meu camí cap el castell amb el meu bolígraf i un tros de paper a la mà, intentant recordar la conversa tan estúpida. Tanmateix estava feliç.
Aquell vespre, pujat a un canó i amb el mar als peus, sonava la segona cançó. Bé, això de sonar... Començaven a venir aquelles ganes de plasmar-ho tot en un paper, compaginat amb uns acords ben dolços i alegres. Una d’aquelles cançons tan ridícules però que et venen tan de gust escriure...
Així que vaig acabar sopant sol en un restaurant ple de gent. I fent com aquell que entén de vi, vaig decidir esperar si apareixia. Però si dic la veritat.. no vaig atrevir-me a dir: Taula per a dos.
Sempre dic que no tornes dos vegades al mateix lloc si no hi ha alguna cosa que et fa voler tornar. I sí, a la barraca no vaig fallar ni una nit. Matava els meus dies allà. No importava l’hora, ni el que pogués prendre, però sempre sentia la necessitat d’abans de donar el dia per tancat passar per allà.
Vaig aprendre un munt de coses de la Carme i el Santi. Em vaig sentir com a casa. Tres nits van ser suficient per culminar la meva estància. La gent de poble m’encanta. Fins i tot vaig assabentar-me de totes les anècdotes de la història d’aquells petits carrerons. Com deia la Carme: és el que té viure en un poble petit. Qualsevol cosa no triga ni tres segons en córrer per tots els racons. També va deixar-me clar que odia que t’emboliquin per sopar mentre passeges per la zona de restaurants...
De bon matí el cel ja estava ennegrint-se i el sol s’amagava a estones. Va ser un d’aquells dies que no vaig saber terminar la tercera cançó... Perquè ja no sé que pretenia. Va adoptar-me una senyora en una habitació que només cabia un llit. No volia tornar encara a casa, però necessitava canviar d’escenari.
Em va apassionar aquell terrat. Al ben mig d’aquells carrerons es podia observar a un costat el mar i l’altre el castell. Tot fumant allà dalt, intentava pensar que pretenia fer exactament. Així que vaig guardar la guitarra i vaig sortir al carrer, tot preguntant-me a veure que em sorprèn avui.
Mentre baixava les escales la senyora amb un accent tossenc em va dir:
- “Aplaudeix-te els disbarats que ens fan falta animalades per sortir d’aquest forat.”
